Tendències Historiogràfiques II
Exercici III
El següent i darrer comentari de l’assignatura de Tendències historiogràfiques II està extret del text de “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite” ; dins Bernard Cottret et Lauric Henneton dintre de Du bon usage des commémorations, Presses universitaires de Rennes, 2010, pp.8-9 i 14-15.
En aquest article doncs, veiem com els autors ens elaboren una definició de les commemoracions, els derivats efectes que aquestes poden o haurien de tenir en la societat en que vivim i en darrer terme, com aquestes commemoracions poden arribar a convertir-se en la base de les polítiques i com aquestes segones les acaben absorbint i transformar-les en una representació cultural teatralitzada amb uns forts lligams a la política i a la societat.
En aquest punt ens fem una pregunta, per què apareixen les commemoracions? A la qual hem de respondre, que el naixement d’aquestes bé lligat per una preocupació de les societats per al cultiu de la memòria històrica i per tant, per evitar que entri en l’oblit. Així doncs, podríem dir, que aquesta necessitat de no oblidar seria el detonant de la creació de les commemoracions. Per tant la memòria sorgiria com una reacció entre l’oblit, el risc i la por d’aquest oblit, reacció promoguda per la consciència d’una desaparició progressiva dels protagonistes, que serien part de la memòria viva, testimoniant doncs la fragilitat dels homes i de les nacions.
En aquest sentit, hem d’entendre la memòria com a quelcom inseparable d’allò social, si bé, la memòria històrica queda fixada com el record col·lectiu d’un passat comú, el qual elabora una consciència històrica, la qual correspondrà a les bases per a la consideració i alhora l’establiment d’una identitat no només del individu en si, sinó també de tota la comunitat. No obstant, s’ha de tenir molt present les premisses del què es vol recordar i com es vol recordar, ja que tal i com diu en l’article l’historiador francès Pierre Nora, “l’histoire propose, mais le présent dispose” ; és a dir, “la història proposa, però el present disposa”. Què ens vol dir Pierre amb tal afirmació? La resposta a aquesta cita del historiador fa referència a que segons Nora, la història mitjançant una definició impròpia del passat aniria fortament lligada amb la política, l’economia i la societat del moment. A més a més, veiem com el caràcter d’identitat exaltat de les commemoracions, fa d’aquestes, objectes conflictius, ja que si la intenció és la d’agrupar a un conjunt d’individus en
una identitat col·lectiva, no hem de deixar de banda que també tenim present la divisió entre aquests individus. Amb això s’extreu per tant, que les commemoracions si que aporten una contribució a definir les identitats i les legitimitats polítiques, però per Pierre Nora, alhora també provoquen tensions i conflictes.
La commemoració és una manifestació més de la memòria que de la història, i es pot dividir en tres modalitats diferents, una més historiogràfica, una més monumental i una més cerimonial. Per tant veiem els diferents objectius de la commemoració segons la vessant en la qual es manifesti, ja que segons la vessant historiogràfica, l’objectiu de la commemoració correspondria a l’estudi i al coneixement dels fets del passat i un cop fet el correcte anàlisi dels quals es faria una reproducció el més versemblant possible de tals fets. La monumental doncs exaltaria aquests fets del passat fins a un punt de convertir el fet passat en una hipèrbola. Alhora commemorar és també posar en escena les formes de la sacralitat o heroïcitat barrejat amb els models de teatralització pagà i una pedagogia virtuosa, per tant veiem com vessant més cerimonial de la commemoració. En aquest sentit la memòria històrica, fa de element cohesionador del conjunt de la societat i alhora funciona com a element divulgatiu del passat.
Ara bé, tal com diuen les paraules de Tzvetan Todorov citades en l’article, hi ha hagut un abús de la memòria alhora de definir un fervor compulsiu que barrejava la nostàlgia i l’imperatiu moral, a més a més segons el filòsof i antropòleg Paul Ricoeur, distingia tres tipus de memòria, la continguda, la manipulada i la obligada. Per tant sabem que la memòria històrica s’utilitza per recordar i evitar que caigui en l’oblit el caràcter aparentment cíclic del temps, amb la finalitat de fer reviure els esdeveniments, el dia concret on va tenir lloc tal esdeveniment, però agafant una perspectiva de tal manera que l’individu realitzi una reflexió sobre el seu present i alhora sobre el futur proper. No obstant aquesta memòria pot ser manipulada i obligada, tal i com s’ha comentat en anteriors paràgrafs, ja que com bé dèiem sovint la memòria històrica va lligada a un context polític, econòmic i social, per tant segons aquest context el record del passat i dels esdeveniments que varen tenir lloc, poden tenir unes connotacions i un significat diferent, així com també aquesta memòria veu constantment com s’eliminen i es conserven certs fets, segons qui les interpreti i alhora el grup col·lectiu pot estar obligat de manera inconscient a tenir una memòria obligada a recordar certes escenes del passat i abolida de recordar d’altres.
La funció de l’historiador, és la d’estudiar el passat i difondre aquest coneixement del passat a tots aquells individus de la societat, per tal de que coneguin d’on provenen. No obstant
l’historiador es troba amb una problemàtica sorgida entre la història i la memòria, ja que el paper de l’historiador és el de ser el més fidedigne possible en l’anàlisi dels fets del passat i per tant fer-ne una comprensió d’allò succeït, però d’altra banda, la interpretació de la memòria i les commemoracions, disten de la història en el sentit que aquestes últimes són interpretades de la manera que certs grups volen que s’interpretin, de manera que el que es commemora no correspon exactament a allò que tal dia va tenir lloc, sinó que d’aquell fet es farà una lectura i una interpretació que es voldrà treure del passat, remarcant més la importància del qui ho explica que no pas del que realment va succeir. En aquest sentit, l’historiador ha de tenir molt present la historicitat de la historiografia, ja que diversos factors externs, com ara els socials, polítics i culturals poden influenciar de manera negativa en la interpretació dels fets, en l’anàlisi de les fonts i la lectura que se’n faci. D’altre banda, la historiografia no s’hauria d’utilitzar com a interès de determinats partits polítics per manipular el passat o fer-ne una altre interpretació. És en aquest punt on veiem que la figura de l’historiador juga un paper molt important, alhora que cada cop resulta més difícil adoptar una postura de neutralitat en l’explicació del passat sense que tal interpretació es vegi afectada per la influència externa d’unes idees polítiques.
Finalment, i com a mode de conclusió de l’exercici, dedicar unes paraules a la funció de l’historiador, en com aquest ha d’adoptar una postura de màxima neutralitat possible alhora d’analitzar els esdeveniments passats i poder fer una lectura on cap influència externa política pugui enfosquir i manipular la successió dels esdeveniments passats, i que l’estudi veritable del passat amb la màxima claredat possible es vegi reflectit en les commemoracions i deixen doncs de ser un mitjà abusiu de celebració, de despeses econòmiques per a la societat, i compleixin amb la veritable funció, la d’ensenyar i divulgar i rememorar uns fets passats amb la màxima versemblança possible i sense manipulacions polítiques. No obstant s’ha de tenir present que no és una tasca fàcil de realitzar però ha de ser vist com una motivació més per els joves historiadors.
