Darrer exercici de Tendències

Tendències Historiogràfiques II

Exercici III

El següent i darrer comentari de l’assignatura de Tendències historiogràfiques II està extret del text de “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite” ; dins Bernard Cottret et Lauric Henneton dintre de Du bon usage des commémorations, Presses universitaires de Rennes, 2010, pp.8-9 i 14-15.

En aquest article doncs, veiem com els autors ens elaboren una definició de les commemoracions, els derivats efectes que aquestes poden o haurien de tenir en la societat en que vivim i en darrer terme, com aquestes commemoracions poden arribar a convertir-se en la base de les polítiques i com aquestes segones les acaben absorbint i transformar-les en una representació cultural teatralitzada amb uns forts lligams a la política i a la societat.

En aquest punt ens fem una pregunta, per què apareixen les commemoracions? A la qual hem de respondre, que el naixement d’aquestes bé lligat per una preocupació de les societats per al cultiu de la memòria històrica i per tant, per evitar que entri en l’oblit. Així doncs, podríem dir, que aquesta necessitat de no oblidar seria el detonant de la creació de les commemoracions. Per tant la memòria sorgiria com una reacció entre l’oblit, el risc i la por d’aquest oblit, reacció promoguda per la consciència d’una desaparició progressiva dels protagonistes, que serien part de la memòria viva, testimoniant doncs la fragilitat dels homes i de les nacions.

En aquest sentit, hem d’entendre la memòria com a quelcom inseparable d’allò social, si bé, la memòria històrica queda fixada com el record col·lectiu d’un passat comú, el qual elabora una consciència històrica, la qual correspondrà a les bases per a la consideració i alhora l’establiment d’una identitat no només del individu en si, sinó també de tota la comunitat. No obstant, s’ha de tenir molt present les premisses del què es vol recordar i com es vol recordar, ja que tal i com diu en l’article l’historiador francès Pierre Nora, “l’histoire propose, mais le présent dispose” ; és a dir, “la història proposa, però el present disposa”. Què ens vol dir Pierre amb tal afirmació? La resposta a aquesta cita del historiador fa referència a que segons Nora, la història mitjançant una definició impròpia del passat aniria fortament lligada amb la política, l’economia i la societat del moment. A més a més, veiem com el caràcter d’identitat exaltat de les commemoracions, fa d’aquestes, objectes conflictius, ja que si la intenció és la d’agrupar a un conjunt d’individus en

una identitat col·lectiva, no hem de deixar de banda que també tenim present la divisió entre aquests individus. Amb això s’extreu per tant, que les commemoracions si que aporten una contribució a definir les identitats i les legitimitats polítiques, però per Pierre Nora, alhora també provoquen tensions i conflictes.

La commemoració és una manifestació més de la memòria que de la història, i es pot dividir en tres modalitats diferents, una més historiogràfica, una més monumental i una més cerimonial. Per tant veiem els diferents objectius de la commemoració segons la vessant en la qual es manifesti, ja que segons la vessant historiogràfica, l’objectiu de la commemoració correspondria a l’estudi i al coneixement dels fets del passat i un cop fet el correcte anàlisi dels quals es faria una reproducció el més versemblant possible de tals fets. La monumental doncs exaltaria aquests fets del passat fins a un punt de convertir el fet passat en una hipèrbola. Alhora commemorar és també posar en escena les formes de la sacralitat o heroïcitat barrejat amb els models de teatralització pagà i una pedagogia virtuosa, per tant veiem com vessant més cerimonial de la commemoració. En aquest sentit la memòria històrica, fa de element cohesionador del conjunt de la societat i alhora funciona com a element divulgatiu del passat.

Ara bé, tal com diuen les paraules de Tzvetan Todorov citades en l’article, hi ha hagut un abús de la memòria alhora de definir un fervor compulsiu que barrejava la nostàlgia i l’imperatiu moral, a més a més segons el filòsof i antropòleg Paul Ricoeur, distingia tres tipus de memòria, la continguda, la manipulada i la obligada. Per tant sabem que la memòria històrica s’utilitza per recordar i evitar que caigui en l’oblit el caràcter aparentment cíclic del temps, amb la finalitat de fer reviure els esdeveniments, el dia concret on va tenir lloc tal esdeveniment, però agafant una perspectiva de tal manera que l’individu realitzi una reflexió sobre el seu present i alhora sobre el futur proper. No obstant aquesta memòria pot ser manipulada i obligada, tal i com s’ha comentat en anteriors paràgrafs, ja que com bé dèiem sovint la memòria històrica va lligada a un context polític, econòmic i social, per tant segons aquest context el record del passat i dels esdeveniments que varen tenir lloc, poden tenir unes connotacions i un significat diferent, així com també aquesta memòria veu constantment com s’eliminen i es conserven certs fets, segons qui les interpreti i alhora el grup col·lectiu pot estar obligat de manera inconscient a tenir una memòria obligada a recordar certes escenes del passat i abolida de recordar d’altres.

La funció de l’historiador, és la d’estudiar el passat i difondre aquest coneixement del passat a tots aquells individus de la societat, per tal de que coneguin d’on provenen. No obstant

l’historiador es troba amb una problemàtica sorgida entre la història i la memòria, ja que el paper de l’historiador és el de ser el més fidedigne possible en l’anàlisi dels fets del passat i per tant fer-ne una comprensió d’allò succeït, però d’altra banda, la interpretació de la memòria i les commemoracions, disten de la història en el sentit que aquestes últimes són interpretades de la manera que certs grups volen que s’interpretin, de manera que el que es commemora no correspon exactament a allò que tal dia va tenir lloc, sinó que d’aquell fet es farà una lectura i una interpretació que es voldrà treure del passat, remarcant més la importància del qui ho explica que no pas del que realment va succeir. En aquest sentit, l’historiador ha de tenir molt present la historicitat de la historiografia, ja que diversos factors externs, com ara els socials, polítics i culturals poden influenciar de manera negativa en la interpretació dels fets, en l’anàlisi de les fonts i la lectura que se’n faci. D’altre banda, la historiografia no s’hauria d’utilitzar com a interès de determinats partits polítics per manipular el passat o fer-ne una altre interpretació. És en aquest punt on veiem que la figura de l’historiador juga un paper molt important, alhora que cada cop resulta més difícil adoptar una postura de neutralitat en l’explicació del passat sense que tal interpretació es vegi afectada per la influència externa d’unes idees polítiques.

Finalment, i com a mode de conclusió de l’exercici, dedicar unes paraules a la funció de l’historiador, en com aquest ha d’adoptar una postura de màxima neutralitat possible alhora d’analitzar els esdeveniments passats i poder fer una lectura on cap influència externa política pugui enfosquir i manipular la successió dels esdeveniments passats, i que l’estudi veritable del passat amb la màxima claredat possible es vegi reflectit en les commemoracions i deixen doncs de ser un mitjà abusiu de celebració, de despeses econòmiques per a la societat, i compleixin amb la veritable funció, la d’ensenyar i divulgar i rememorar uns fets passats amb la màxima versemblança possible i sense manipulacions polítiques. No obstant s’ha de tenir present que no és una tasca fàcil de realitzar però ha de ser vist com una motivació més per els joves historiadors.

Exercici Segon

Tendències Historiogràfiques II

Exercici II

En el següent fragment extret de “De la Historia social a la historia de lo social” de M.Á. Cabrera y Á.S. Acuña se’ns mostra una noció de la societat que trenca amb la concepció que es podria tenir prèviament de manera que queda pales que el concepte de societat no neix com a resultat del progrés en el coneixement d’un conjunt de mecanismes que regeixen i dominen les accions del esser humà ans al contrari naixeria del procés de reconceptualitzar aquesta interacció promoguda per l’ascens de la concepció moderna del mon, és a dir, neix d’una discontinuïtat en la manera d’observar i entendre les relacions humanes.

De les paraules de Baker s’extreu la societat com a quelcom provinent directament de la Il·lustració, fet que ajuda a aproximar-se amb la realitat del moment.

Sense trencar amb tal afirmació prèvia, D. Bell planteja que el concepte de societat prové d’una concepció d’imaginar el mon partint de la base que tindríem un ordre humà i terrenal el qual estaria lligat i per tant subordinat a una presència externa, divina. No obstant, diu Bell, quan allò que és humà es va convertir en autònom es van fer necessaris nous conceptes per designar-ho i d’aquí naixeria el concepte de societat.

D’altra banda, Taylor trenca amb aquest concepte i en relació amb la historia d’allò social, introdueix el concepte d’imaginari el qual afecta a l’explicació del gènesis de les categories i també engloba l'objetivització de la realitat humana i de les pràctiques, relacions i institucions a les quals aquesta objetivització dona lloc. Un cop s’introdueix el nou concepte de naturalesa humana va suposar un canvi respecte l'imaginació de la interacció humana, segons Taylor aquest nou imaginari és l’encarregat d’organitzar les identitats de les persones per tant estem parlant de categories sui generis en les quals les persones i les relacions entre individus són totalment diferents i per tant la manera de pensar de l’esser humà està determinat per la seva posició en la societat i en l’estructura social. Per tant entrem en la utilització del terme d’allò social, ja que és quelcom que es troba més enllà de la consciència i dels essers humans individuals. És a doncs, a partir d’aquest moment, que s’entén que existeix una entitat social autònoma i objectiva, manifestada en agents, pràctiques i institucions la qual és permissiva a l’anàlisi sistemàtic i al tractament científic.

Amb Adam Smith i amb la critica a la noció de contracte com a base conceptual de l’economia, sorgeix una noció d’economia nova la qual portarà a concebre la societat com una economia, és a dir, com un sistema connectat de transaccions que obeeixen a les seves pròpies lleis, en el qual ja no

existeix qualsevulla noció d’agent individual.

Així doncs, un cop constituïda la categoria de societat, els fets humans deixen de ser concebuts com a components d’un domini objectiu susceptible a l’anàlisi científic i per tant la categoria de societat va intervenir cada cop més en la configuració de dites accions de manera que la denominada ciència social farà de la categoria de societat la seva eina analítica bàsica. En aquest punt trobem la importància del gir lingüístic i les aportacions de l’estructuralisme alhora de discernir els elements pertanyents a allò social i els que són pertanyents a l’explicació cultural.

Amb aquest concepte veiem com la ciència social persegueix el coneixement científic del comportament humà i per tant allò social va adquirir segons Curtis un estatut ontològic més ferm ja que recol·lectava, classificava i tractava els fets humans com a fets socials. Entre ells destaca l’ascensió de l’estadística promoguda per l'Estat al segle XIX.

L’ascensió d’allò social implica el desenvolupament del moviment obrer socialista i l’aparició i propagació de la identitat de classe. Finalment, l’auge d’allò social suposarà el cim de la teoria social objectivista els resultats de la qual són el desenvolupament de la historia social. Això acabarà atribuint poder al Estat de manera que el cim de tot plegat serà la creació de l’estat del benestar, sorgit durant la segona meitat del segle XIX.

Com veiem aquesta actitud crítica, fa que la idea il·lustrada quedi totalment de banda i doni pas a una nova mentalitat alhora d’entendre la ciència i la història. Però segons autors com E.P. Thomson, es mostren en contra d’aquesta opinió i argumenten que no seria filla de la il·lustració, sinó que seria fruit de la seva precessió. A més a més aquesta nova manera d’entendre la ciència i la historia, fa que s’obrin les portes a altres branques de les ciències socials com ara poden ser la lingüística, la sociologia, o la antropologia entre altres. Aquest conjunt de les ciències socials critiquen el paradigma modern així com alhora presenten noves perspectives pragmàtiques. A mode de breu conclusió, veiem que tot i nombrar l’evolució del concepte d’allò social, podem dir que encara els autors deixen entre obertes algunes qüestions com ara el fet que la historia en si podia esdevenir impracticable amb aquest excés de teorització dels supòsits postmoderns o fins a quin punt la postmodernitat historiogràfica seria capaç de veure més enllà de la conjuntura. Però tal i com veiem aquestes qüestions necessitarien un anàlisi més ampli.

Andreu C. Martín

Exercici de la Biografia

Tendències Historiogràfiques II

Biografia

En el següent exercici de l’assignatura de Tendències Historiogràfiques II, ens centrarem en una petita biografia sobre el General Francisco Franco, extreta del llibre Las tres Españas del 36 de l'autor Paul Preston. Breument, sobre la biografia del General, observem com l’autor parla del dictador espanyol, tractant tots els aspectes de la seva vida, des de la més tendre infància fins a la seva maduresa, el seu procés fins arribar al poder proclamant-se com a dictador. A tot això, s’ha d’afegir la nombrosa varietat d’exemples que dona, que fan que la lectura sigui molt amena. Tot i així, la diferencia amb altres biografies, en aquest cas Preston inicia la biografia del general, en l’edat adulta del mateix, on narra la seva dura tasca per tal d’arribar a assolir el poder suprem de l’estat. No obstant, entendre la figura de Franco i desxifrar aquest personatge resultarà difícil tal i com veiem en les paraules del propi autor del llibre quan diu: “ la fascinación y la dificultad que suponen comprender a Franco se ven aumentadas por el modo en que él mismo se afanó en crear mitos mediante la interpretación de sus propios actos, que fueron ávidamente propagados por sus administradores.” L’autor intentarà comprendre aquesta figura del general, responent a la qüestió de com un jove soldat al 1916, provinent d’una humil família gallega, acabarà convertint-se en una persona de la qual es podria dir que era pràcticament impenetrable durant la seva època de dictador. Al llarg del llibre, s’aniran citant diverses cites textuals d’entrevistes realitzades a gent de l’entorn del General, que ajudaran al lector a intentar conèixer una mica millor la figura del dictador, que durant molts anys havia quedat en l’oblit. Aquesta figura impenetrable ens deixa veure més endavant la figura d’un home fred i calculador, a més a més podem veure com el seu passat de penúries i d’infància marcada per la presencia d’un pare mal tractador, farà que la maduresa de Franco malgrat ser un home seriós no amagués una figura tímida, que quedava pal·les en les reunions amb Hitler o Mussolini. Com es va repetint en al llarg del llibre, veiem com la infància sempre se’ns apareixerà com la part més fosca de la seva vida i la part més perjudicial, a tot això i en contraposició, trobem que la part més beneficiosa de la seva vida i de la qual es sent més orgullós, és la seva etapa en l’exèrcit i en especial, la seva època d’oficial colonial a Àfrica, importància que com veiem queda mostrada en les paraules del propi dictador quan diu: “Mis años en Africa viven en mí con indecible fuerza. Allí nació la posibilidad de rescate de la España grande [...] Sin África, yo apenas puedo explicarme a mí mismo...” Un altre dels temes que aborda la biografia seran els diferents odis, i mals que Franco veu a Espanya, que alhora també ens ajudaran a entendre el fonament de la seva ideologia. A mode de finalització d’aquest breu resum sobre la biografia escollida, remarcar com l’autor va citant de manera dispersa els elements que van marcar a Franco i com aquests elements derivaran en una manera de ser molt peculiar i que difícilment podrem arribar a conèixer amb exactitud.

Abans de la realització dels diferents apartats, principals de l’exercici, farem un breu anàlisi sobre com s’ha enfocat la biografia. En aquest cas, Paul Preston, ens dóna una visió de la vida d’un dels dictadors que va marcar el segle XX, a diferència d’altres autors, Preston ens dóna una visió nova, incloent-hi tota mena de detalls, incloent-hi aquells que pocs autors coneixen, i que Franco tenia molt amagats, com per exemple la seva facilitat per plorar, a més a més, gràcies a l’anàlisi de la seva infantesa realitzat per l’autor, es pot arribar a entendre com es va forjar la figura del dictador en la seva maduresa. En conjunt, l’autor ens mostra un nou enfocament, extremadament diferent i original sobre la complexa trama de la Guerra Civil Espanyola. Trencant amb el tòpic de que va ser una guerra entre extrems portada a terme per fanàtics apassionats de la dreta i de l’esquerra. Podem dir que la biografia de Franco és una reflexió innovadora, la qual difícilment podrà ser oblidada per els seus lectors. Un altre fet remarcable sens dubte la visió de l’autor es totalment neutral, i en cap moment fa apologia a cap mena d’ideologia, sense decantar-se per cap bàndol i sense donar cap mena de visió personal.

● Individu i Societat: “Raza era transparentemente autobiográfica; en ella, y a través de su heroico protagonista principal, corrigió todas las frustraciones de su vida. El argumento narra las experiencias de una familia gallega, totalmente identificable con la de Franco, desde el colapso imperial de España con 1898 hasta la inestabilidad política del primer tercio de siglo y la guerra civil.”

En aquest cas veiem com existeix una frustració en la figura del General provocada durant la seva infantesa, en el qual es crearà una relació negativa entre la societat i l'individu, com la manera amb que va viure de petit i els seus orígens, aquests fets passats, fan que es creï aquesta relació negativa

entre Franco i la Societat. Veiem com aquesta relació quedarà pal·les en la seva maduresa, fet que farà que el propi Franco realitzi una pel·lícula on intenti arreglar aquesta societat que tant el va frustrar.

● Significat dels fets històrics i intencions dels individus: “Tanto en la vida privada como en el poder, Francisco rechazó implacablemente todo lo que se asociara con su padre, desde los placeres

de la carne hasta las ideas izquierdistas. Una intensa y, de hecho, esquizofrénica identificación con

el sufrimiento de su madre en manos de su promiscuo progenitor puede leerse en el hecho de que su visión de las mujeres y del sexo estaba cargada de dificultades.”

Pel que fa al segon apartat sobre els fets històrics i els individus, en aquest paràgraf extret de la biografia del General Franco, veiem com el fet de tenir un pare que agredia a la seva mare va influir notablement en la seva maduresa, per tant podem dir que el fet històric de les agressions a la seva mare així com les idees d’esquerres, van fer que Franco establís un significat negatiu, el qual va rebutjar i d’aquesta manera es va allunyar de les dones i el plaer carnal, i de la ideologia política, tot això lligat amb el fet del record d’aquests fets històrics de la seva vida, que forjaran la seva identitat. Identitat molt més lligada a la figura de la seva mare i intentant oblidar la figura paterna en tot moment.

● La biografia Clàssica: “En 1912, fue a Marruecos, donde pasó diez años y medio de los siguientes catorce. La mayor parte de los principios de su carrera, culminados por su promoción como general de brigada a la edad de treinta y tres años, tuvieron lugar, primero con los feroces mercenarios marroquíes de los llamados Regulares Indígenas y, luego, con las violentas tropas de choque del cruel Tercio Extranjero.”

Com veiem, el següent fragment és un bon exemple de l’apartat de la biografia clàssica, ja que aquest fragment presenta una identificació del temps curt de la vida individual ja que dona un any concret, on hi ha una successió cronològica que ens ajudaria a entendre més la figura de l'individu, en aquest cas el general, on ell és l’autèntic protagonista i per tant, la màxima autoritat del relat i on es pot observar finalment com l’acció gira entorn als seus esdeveniments passats i com aquest seguit d’esdeveniments donaran lloc a un resultat en el futur més immediat.

● Vides Coherents? “Franco pasó los primeros cuarenta y cinco años de su vida escalando la cumbre. Una indómita ambición le condujo hasta la cima de su profesión militar en 1934 cuando se convirtió en general de división y, poco después, en jefe del Estado Mayor. Durante la guerra civil

espanyola se esforzó para asegurarse, ante todo, que se le reconociera como el mando único militar de la zona nacional, lo que consiguió el 21 de septiembre de 1936 [...] Por lo tanto, su principal propósito era mantener el poder que había conseguido, lo que significaba ganar la guerra civil y sobrevivir luego a la Segunda Guerra Mundial y a la hostilidad internacional que se ganó por su cercanía con el Eje.”

En el següent paràgraf extret del text de Paul Preston, veiem com la carrera militar de Franco a diferencia d’altres molts nois de la seva edat que van passar per el servei militar, des d’un bon principi era la de tenir el poder i el control total de l’exèrcit. Aquesta idea la perseguirà al llarg de la seva carrera militar i no deixarà que ningú li prengui. Veiem com la seva devoció per aconseguir aquesta fita el portarà a guanyar una guerra civil, proclamar-se dictador, treure’n profit de la Segona Guerra Mundial, i fins i tot mantenir un país amb més pena que gloria durant la postguerra on es va patir un bloqueig internacional. Tal i com veiem doncs, aquest fet de les vides coherents també lliga en el cas de Franco, veiem com la dura infància el va marcar fins a tal punt que es va forjar una figura dura amb un objectiu oblidar el seu passat de penúries i convertir-se en el cap suprem d’un país fos quin fos el preu per aconseguir-ho.

● La Biografia individual com la representació dels fets col·lectius. “Algunos de los hombres de confianza de Franco amansaron fortunas espectaculares gracias a sobornos burocráticos y a contratos con el Estado. También prosperaron falangistas responsables de las reparaciones de los daños de guerra. Numerosos oficiales se vieron involucrados en el mercado negro que se extendió en la década de los cuarenta.”

Com veiem en aquest penúltim apartat, l’estudi d’altres esdeveniments col·lectius, com són l’enriquiment del cercle proper a Franco, així com també dels familiars més directes, no citats en aquest paràgraf, però que si apareixen a la biografia, veiem com a través de l’anàlisi d’altres col·lectius, es pot arribar a entendre el fet individual, i establir doncs, una història que lligui allò que és individual amb el fet col·lectiu.

●Vides Complexes: “Hacia finales de la guerra civil empezó a expresar su confianza en la autosuficiencia de España. Se jactaba de que sus políticas durante la contienda cambiarían

profundamente teorías económicas básicas que hasta entonces el mundo había visto como dogmas. Después de la guerra, consiguió que José María Zumalacárregui, profesor de economía en la Universidad de Madrid, le visitara semanalmente para discutir sobre el tema.”

En aquest últim apartat, veiem com, la qüestió econòmica regeix a una qüestió cultural, i com allò polític i allò ideològic va totalment interrelacionat. Com podem extreure aquesta afirmació del següent paràgraf? La resposta sembla clara, com veiem l'individu aplica el seu propi concepte d’economia, per aixecar un país després d’haver patit una guerra, i fins i tot es rodeja d’un professor d’economia, al qual com diu més endavant acabarà per frustrar, aquest fet demostra, que lligat amb el concepte que tenia Franco de l’economia, darrera amaga una carència cultural i de coneixement,

que l’impedirà veure més enllà i recuperar l’economia, com Alemanya o Itàlia ja feien. A més a més, a aquest factor de clar bagatge cultural, cal afegir la ideologia dictatorial tancada de l'individu, que impedeix rebre consell d’un economista i no veure més enllà del que els seus propis ulls volen veure.